2. Confeccionar un relat que s’iniciï com el llibre de Kafka (amb un petit canvi): “Quan un matí em vaig despertar després d’un somni intranquil, em vaig trobar sobre el meu llit convertit/-da en…”

Quan un matí em vaig despertar després d’un somni intranquil, em vaig trobar sobre el meu llit convertida en papallona. No podia creure que això m’estigués passant a mi. El primer que se’n va passar pel cap va ser tancar els ulls fortament i tornar-los a obrir per veure si era un malson però no. Després seguidament vaig recordar un documental que vaig veure sobre les papallones i deien que vivien molt poc de temps ja que estaven moltes hores volant i sense menjar. No parava de repetir-me que això no em podia estar passant a mi..
M’estava desesperant perquè no sabria com explicar-li als meus pares i a la meva germana, que havien anat a la platja del costat de l’hotel on estàvem passant les vacances, el que m’havia passat. Em vaig enlairar, no m’ho podia creure, estava fent allò que sempre havia desitjat fer algun cop a la meva vida però no convertida en papallona.
Unes hores després, dos o potser tres, se’m va passar el nerviosisme i vaig començar a pensar en les meves coses i em vaig dir a mi mateixa que jo abans de morir o de el que em passés havia de dir-li a ell tot el que sentia sinó no m’ho perdonaria mai.
Ell era l’amor de la meva vida, feia temps que no ens veiem però jo mai el vaig oblidar i estava convençuda en que algun dia tornaria a estar amb ell; després de mirar-me al mirall vaig començar a plorar.
De sobte vaig escoltar la veu de la meva mare que em cridava, va entrar a la meva habitació de l’hotel i al veure que jo no estava va pensar que m’havia anat amb els nois de l’hotel. Per instint vaig sortir per la finestra, per un moment vaig veure la meva mort al meu costat però mica en mica vaig poder entrar a una altra habitació on hi havia un nen de aproximadament dos anys que al veure’m va agafar una joguina i em perseguia i jo no sabia que fer i cada cop estava més marejada i tenia molta por necessitava a la meva mare al costat , i el nen em seguia cada vegada més ràpid i després va entrar l’àvia del nen i al veure que el seu net tenia por va agafar una escombra i el va donar un fort cop i ..
-Carla és el tercer cop que et crido, lleva’t o arribaràs tard!
Em vaig aixecar d’un salt, em vaig mirar al mirall i era jo, amb la meva cara, el meu cos, les meves extremitats... vaig córrer on era la mare i li vaig donar una abraçada inexplicable.


Carla Beschi Fuentes